La vista només arribava uns metres més avant. Gràcies a esta desorientació, vam haver de remuntar cap a les penyes des de l'est, la qual cosa ens va permetre endinsar-nos de ple entre les formes misterioses de conglomerat.
El camí cap al pic Urbión va ser el camí del buit. Tot era blanc. El GPS ens indicava que el mur de roca que ens impedia el pas era la piràmide rocosa del pic Urbión. En un moment de claredat va aparéixer dalt dels nostres caps el vèrtex geodèsic del cim. Ja estava. Aconseguit. Llàstima que des del cim no es veia absolutament res del paisatge. Eren les 11, dos hores després de començar l'ascens.
Baixem fins al portell Arenós i d'allí al naixement del riu Duero.
Un muntanyenc valencià que estava pujant i abaixant al pic corrent i amb el que ja havíem coincidit enl cim, ens aconsellà que tornàrem a pujar al cim ja que en eixe moment el cel havia aclarit. Així que, vam tornar a pujar sense pensar-ho dos vegades des de la font del Duero. Esta vegada si. Lluïa un sol resplendit i vam poder contemplar la serra en la seua totalitat, la llacuna d'Urbión, la serra de la Demanda i inclús el Moncayo.
Baixem de nou fins a la font i d'allí, seguint en part el curs del jove Duero, fins al búnker.
El dissabte 11 pugem al Zurriaquín pel camí de la Laguna Negra. De bon matí ja es veien els núvols estancats en les altures. Vam suposar que escamparia igual que va ocórrer el divendres. Així que vam emprendre la marxa.
La Laguna Negra realment és impressionant, sobretot a les 9 del matí quan no hi ha ningú. Des de la llacuna prenem la senda marcada direcció al pic Urbión que salva ràpid el desnivell per un espai entre les parets rocoses. Meravellosa ascensió sobre la llacuna. Una vegada dalt, en compte de seguir recte al nord, ens desviem al sud-oest fins a arribar la Laguna Helada. No vam veure la llacuna fins que no vam estar damunt d'ella. Quasi ens clavem en l'aigua. Des d'allí, seguim un tram pel GR , després per un xicoteta vall fins a enllaçar amb la senda que puja dreta al coll, en la mateixa cresta que puja al Zurruiaquín.
Seguim embolicats en una espessa boira. Ataquem l'ascensió per la cresta fins que, de sobte, va aparéixer el camp de pedres ple d'inquietants fites punxegudes. La visió d'este lloc, embolicat en la boira va resultar fantàstica.
Continuem avançant fins al vèrtex del pic que està un poc més avant. Foto i tornada ràpida a buscar el camí de descens amb l'ajuda del bon amic GPS. Amb un cert recel, vam emprendre el descens per la vall inclinada al sud de la cresta fins a desembocar al bosc que ens va deixar de nou als peus de la llacuna Negra.
A pesar de no veure més enllà del nostre nas, el descens va resultar una experiència muntanyenca meravellosa, farcida de llocs inquietants, formes de roca capritxosa, bolets, fongs, pins increïbles...
Passejar pels pobles de la zona alta de Sòria suposa una experiència estranya, especialment localitats com Duruelo de la Sierra, on l'aroma a fusta de pi és constant o Covaleda on el pas del temps pareix detingut. L'ambient que es respira, en estes localitats és una mescla entre els anys 30 i els 70. Vinuesa resulta més turístic i contemporani i Molinos de Duero és una verdadera meravella d'arquitectura senyorial castellana, replet de grans cases amb carrers amples.
GPS Track i Waypoints:
http://www.mediafire.com/?5m4lz2czy1q
Fotos Ricoh GX100 i GR
3 comentarios:
molt be
Fantásticas fotos, compañero. A seguir así!
Un saludo dese La Montaña es mi Reino.
Les mateixes excursions en ple agost tot i la fresqueta soriana, tal com les vam fer Tere i jo, són una altra cosa. Enhorabona per la sort d'un oratge còmplice amb l'aventura i l'ensonyació romàntica.
Rafa
Publicar un comentario en la entrada