xafantpedres

El Castillo de Castro des de Alfondeguilla

2012-02-20T23:58:00.005Z

Ascens pel barranc de Cabrera banyat per la suavitat del sol d'un matí de febrer. Impressionant mantell de sureres que ens envolta conformant una visió pleistocénica difícil d'imaginar.

La surera mare amb més de 400 anys de vida ens fa sentir com minúscules criatures. Mestratge infinit, equació sense solució, joc de fractales...Aquest ésser s'ha guanyat el seu lloc en el cel al que ja ha arribat de sobres.

Les ruïnes del Castell de Castro, d'origen musulman sobre ruïnes romanes, castigat per tots els conflictes bèl·lics imaginables. Situat sobre una minúscula prominència de roca de rodeno, domina una àmplia extensió de terra i mar.

Per aquesta porta s'accedia i s'accedeix avui al castell. Si traiem el cap, des d'aquest arc podem veure amb tota claredat la figura imponent del Penyagolosa.

La restaurada i bé conservada nevera de Castro es troba un quilòmetre més a l'oest del castell sobre una cota mes elevada que aquest i amagada, camuflada i protegida entre el bosc de sureres, com una misteriosa construcció.

Ruta circular entre impressionants sureres. Ascens al Castell de Castro de 789m pel barranc de Cabrera i posterior visita a la mateixa nevera de Castro de 833m. Descens per l'altre vessant de la cadena fins a Fondeguilla. Molt bonic descens i en general recomanable ruta per a gaudir de la bellesa de l'espècie arbòria.

Distància recorreguda: 12,69 quilòmetres
Altitud min: 204 metres, max: 827 metres
Desnivell acum. pujant: 892 metres

Podeu seguir i descarregar la ruta en la meua Wikiloc:
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2511160

De paseo por el valle

2011-07-21T10:33:00.007+01:00

Cada día, cada instante, hay un lugar en el planeta, seguro que no muy lejos de tu casa que merece la pena disfrutar. Puerto de la Glera en julio de 2011, bajo las nubes se supone que está Francia.

Vista del Ibón de Gorgutes a 2.320m desde el Puerto de la Glera en julio de 2011. Al fondo a la izquierda el macizo de Aneto-Maladeta con el glaciar a sus pies. Desde aquí, a simple vista, y con una mañana tan clara conmo esta, se ven los montañeros cruzando el glaciar ascendiendo en dirección a Maladetas.

El Pico Perdiguero por el Valle de Lliterola.

2011-06-24T07:50:00.023+01:00

He dejado pasar casi un año para escribir esta "pequeña" reseña de la ascensión al monte Perdiguero, de 3.221 metros de altura. Tres han sido los intentos en poco tiempo para coronar esta cima. En las dos ocasiones anteriores tuvimos que abandonar. La primera vez porque a la hora de comenzar la ruta una fuerte tormenta caía sobre el valle de Benasque y la segunda porque, una vez en el ibon de Lliterola, era tanta la cantidad de hielo que era necesario el uso de crampones y piolet que no teníamos con nosotros.

Agost de 2010. El tercer intent al Pic Perdiguero.
Estem de nou, i com ve sent habitual, en la nostra base d'operacions; el Camping Ixeia. Demà tenim previst i programat atacar de nou l'ascensió al Pic Perdiguero de 3.222 metres. Aquesta vegada tornarem a intentar-lo en una sola jornada salvant un desnivell de 1.632 metres en 11 a 13 hores de marxa aproximadament. Caldrà açò? Em dóna un poc de gosera solament pensar-lo ara assegut enfront de l'ordinador redactant aquestes línies.

Vista del amanecer hacia los valles de Cregueña y Vallibierna. Las tres lucecitas de bajo a la derecha pertenecen a los Baños de Benasque

A les 4 de la matinada sona el despertador Casio negre amb numerets verds fosfo que sempre m'acompanya en la borsa de viatge. Ha estat una nit tranquil·la, sense pluja ni trons, veurem com clareja el dia. A les 5 del matí vam partir amb cotxe cap a la Vall de Lliteroa. A mitjan camí de la carretera de França, sorpresa...una aparició !!! un xaval amb els braços oberts enmig de la calçada !..i altres al costat d'un cotxe en la cuneta !!. Pare el cotxe i em pregunta si se canviar una roda. Uff...vaja respir, em temia una algo pitjor!!. Vaja qie si !!! Realment no tenen ni idea. Han col·locat el gat baix del amortidor i la clau no encaixa. Baixe les meues ferramentes i els canvie la roda sense perdre temps. Han trepitjat un pedrusco dels quals cauen contínuament del vessant de la muntanya i si no estàs atent te'ls engoleixes.

Amanece en la Pleta del Ubago. Vista hacia la parte superior del valle de Lliterola. Al fondo el Perdigueret.

Encara és de nit i vam començar a remuntar les primeres rampes que ascendeixen pel bosc a la Vall de Lliterola. Encara sort que és de nit perquè aquest tram m'ho se de memòria. Arribant a la cabañeta del Ubago ja ha clarejat. El dia és bo encara que amb molts núvols sobre Maladetas. Espere que es comporte i es queden allí enganxades.

A mesura que vam avançar anem coincidint amb alguns grupetos de muntanyencs, dispersos per la vall. Com sempre de totes condicions i ritmes varis. Depassem el Ibonet de Lliterola pel nord, per la ruta alternativa que puja directament al Ibón Blanc de Lliterola i que coneixem de l'anterior intent al juliol d'aquest mateix any. Aquest camí és mes suau que el qual va per dins de la canal del ibonet.

Vista del Ibón Blanco de Lliterola desde la senda superior. Todavía bastante "blanco" para estas fechas de agosto.

Una vegada en el Ibón Blanc vam comprovar que encara queda gel en la boca d'eixida d'aigües i sobretot, queda bastant gel en la canal de desaigüe...però, aquesta vegada duem els grampons !! Així que no els calcem i vam creuar sense pena ni glòria l'assumpte.
Despres de creuar al altre costat veem un grup de muntanyencs del tipus màquina que volen creuar la torrentera a sac i amb sabatilles, sense mes. Ho aconsegueixen, ens agafen a i ens avancen. Arribats a aquest punt els seguim com bons guies que semblen ser, a la recerca del millor camí cap al pedregal nord de la cresta de Perdiguero.

Montañeros ascendiendo por el canchal camino de la cresta con las nubes como telón de fondo.

Ja estem ascendint el canchal i ací ja comencem a coincidir amb més gent. El camí és entretingut alhora que tediós, es tracta d'un canchal bastant inclinat amb pedres de diferents grandàries i formes, sense arribar a ser tipus enorme, entre les quals, de vegades, es deixa entreveure algun traç de petjada o alguna cosa similar a una fita. Almenys les fotos van a ser bones.

Sorpresa ! A mitjan canchal ens trobem amb Carles i Julia, valencians i companys en el nostre grup de muntanya. Que bé, ja som una expedició de quatre i que menut és el món. Comentaris, glops d'aigua, avellanes i seguim junts el periple. Arribem a la cresta. Ja ens hem ventilat la part inclinada.

Camino de la cima. A la izquierda se suponen los cortados hacia el Ibón Blanco de Lliterola.

Ara queda la interminable cresta fins al cim. El camí segueix sent incomode de caminar, però menys, i a més se'ns han tirat els núvols damunt en forma de neblina que, de vegades deixa veure el precipici al nord, i unes altres no deixa veure res de res.
En un moment veem el que sembla el cim però.... no ho és. Es tracta del Pic Est del Perdiguero que es rebassa sense mes, sense passar pel seu cim. La veritat que la cresta és llarga, pesada i pot ser, avorrida. El següent punt ja és el cim que sembla que s'intueix al lluny. En aquest tram el tràfic de gent ja és major. Els muntanyencs-màquina ja estan de tornada a tota velocitat amb les seues sabatilles. Uns altres estan parats descansant o alguna cosa així. Uns altres segueixen al nostre ritme. Realment l'ascens arriba a ser dur encara que en cap punt és complicat.

En la cima del Perdiguero.

Per fi arribem al cim. Deu ser migdia. És àmplia, amb fita grossa, vivac i diverses frases pintades en les roques. Fotos vàries. El temps és fred i desapacible i a més estem entre els núvols. Solament podem veure el Ibón Blanc per moments entre algun clar i poc mes. Doncs és el que hi ha !!

Descendiendo la cresta entre las nubes.

Decidim baixar ja. Els nostres companys d'excursió ens conviden a baixar amb ells directament al Ibonet de Lliterola per la canal. Accedim amb la confiança que ens proporciona caminar amb gent habituada a la muntanya. Descendim la cresta i el canchal exactament sobre els mateixos passos de l'ascens fins als plans que queden entre els vessants rocosos i la canal que baixa al Ibonet. Des d'ací anem cercant els millors passos per la canal. El camí no és fàcil, no hi ha petjada visible ni tampoc veig fites. En alguns trams de la canal encara queden bones geleres que ens obliguen a posar-nos i llevar-nos diverses vegades els grampons. Fem fins i tot algun pas amb destrepada inclosa que encara que no és estan molt alts si que em semblen exposats.

Bajando por el último nevero con el Ibonet al fondo.

Fem tot el camí de descens molt atents i pendents dels passos que donem. Roques, canaletas, zones herbosas, etc... una bona col·lecció de superfícies amb pendent respectable.

Per fi arribem al Ibonet després de baixar per l'última gelera. Descansem un moment...cal reposar-se. Tornem la vista cap a darrere per a intuir el la traça que hem pogut seguir i veem més muntanyencs apuntats a la cubeta del Ibonet cercant el camí de baixada. D'ací, vam seguir ja sense problemes ni novetat, un poc amb el pilot automàtic cap a a el pleta del la cabanya del Ubago i d'allí al bosquet de la part baixa de la vall que ens deixa en la carretera. Són les 16 h. potser. Des de les 5 del matí que duem en peu hem invertit unes 10 hores en una estupenda jornada de muntanyisme. Sans i estalvis !!! encara que cansadets.

El Ibonet de Lliterola. Al fin terreno estable !!

Agosto de 2010. El tercer intento al Pico Perdiguero.

Estamos de nuevo en nuestra base de operaciones; el Camping Ixeia. Mañana tenemos previsto y programado atacar de nuevo la ascensión al Pico Perdiguero de 3.222 metros. Esta vez volveremos a intentarlo en una sola jornada salvando un desnivel de 1632 metros en 11 a 13 horas de marcha aproximadamente.
A las 4 de la madrugada suena el despertador Casio que siempre me acompaña en la bolsa de viaje. Ha sido una noche tranquila, sin lluvia ni truenos, veremos como amanece el día. A las 5 de la mañana partimos en coche hacia el Valle de Lliteroa. A mitad de camino de la carretera de Francia, sorpresa...una aparición !!! un chaval con los brazos abiertos en medio de la calzada !..y otros junto a un coche en la cuneta !!. Paro el coche y me dice si se cambiar una rueda. uff..vaya respiro, me temía algo peor!!. Vaya !Realmente no tienen ni idea. Han colocado el gato debajo del amortiguador y la llave no encaja. Bajo mis herramientas y les cambio la rueda. Han pisado un pedrusco de los que caen continuamente de la montaña y si no estás atento te los tragas.
Todavía es de noche y comenzamos a remontar las primeras rampas bajo pinos que ascienden al Valle de Lliterola. Menos mal que es de noche porque este tramo me lo se de memoria. Llegando a la cabañita del Ubago ya ha amanecido. El día es bueno aunque con muchas nubes sobre Maladetas. Espero que se comporte y se queden allí enganchadas. A medida que avanzamos vamos coincidiendo con algunos grupitos de montañeros, dispersos por el valle. Como siempre de todas condiciones y ritmo.
Rebasamos el Ibonet de Lliterola por el norte, por la ruta alternativa que sube directamente al Ibón Blanco de Lliterola y que conocemos del anterior intento en julio de este mismo año. Este camino es mas suave que el que va por dentro de la canal del ibonet. Una vez en el Ibón comprobamos que todavía queda hielo en la boca de salida de aguas y sobre todo,queda bastante hielo en la canal de desagüe...pero, esta vez llevamos los crampones !! Así que no los calzamos y cruzamos sin pena ni gloria el asunto.
Desde este lado vemos un grupo de montañeros del tipo máquina que quieren cruzar la torrentera a saco y con zapatillas sin mas. Lo consiguen, nos alcanzan y nos adelantan. Llegados a este punto los seguimos como buenos guías que parecen ser, en busca del mejor camino hacia el pedregal norte de la cresta de Perdiguero. Ya estamos ascendiendo el canchal y aquí ya empezamos a coincidir con más gente. El camino es entretenido a la vez que tedioso, se trata de un canchal bastante inclinado con piedras de diferentes tamaños y formas entre las que, a veces se deja entrever algún trazo de huella o algo similar a un hito. Al menos las fotos van a ser buenas.
Sorpresa ! A mitad de canchal nos encontramos con Carles y Julia, valencianos y compañeros en nuestro grupo de montaña. Que bien, ya somos una expedición de cuatro y que pequeño es el mundo. Comentarios, tragos de agua, avellanas y seguimos juntos el periplo. Llegamos a la cresta. Ya nos hemos ventilado la parte inclinada. Ahora queda la larguísima cresta hasta la cima. El camino sigue siendo incomodo de andar y además se nos han echado las nubes encima en forma de neblina algo espesa que, a veces deja ver el precipicio al norte. En un momento vemos lo que parece la cima pero.... no lo es. Se trata del pico Este del Perdiguero que se rebasa sin mas sin pasar por su cima. La verdad que la cresta es larga y pesada. El siguiente punto ya es la cima que parece que se intuye a lo lejos. En este tramo el tráfico de gente ya es mayor. Los montañeros-máquina ya están de vuelta a toda velocidad con sus zapatillas. Otros están parados descansando o algo así. Otros siguen a nuestro ritmo. Realmente el ascenso llega a ser duro aunque en ningún punto es complicado.
Al fin llegamos a la cima. Debe de ser mediodía. Es amplia, con hito gordo, vivac y varias frases pintadas en las rocas. Fotos varias. El tiempo es frío y desapacible y además estamos entre las nubes. Solo podemos ver el Ibón Blanco por momentos entre algún claro de las nubes. Decidimos bajar ya.

Nuestros compañeros de excursión nos invitan abajar con ellos directamente al Ibonet de Lliterola por la canal. Accedemos con la confianza que nos proporciona caminar con gente habituada a la montaña. Descendemos la cresta y el canchal exactamente sobre los mismos pasos del ascenso hasta los llanos que quedan entre las laderas rocosas y la canal que baja al Ibonet. Desde aquí vamos buscando los mejores pasos por la canal. El camino no es fácil, no hay huella visible ni tampoco veo hitos. en algunos tramos de la canal todavía quedan buenos neveros que nos obligan a ponernos y quitarnos varias veces los crampones. Hacemos incluso algún paso con destrepada incluida que aunque no es están muy altos si que me parecen expuestos. Hacemos todo el camino de descenso muy atentos y pendientes de los pasos que damos. Rocas, canaletas, zonas herbosas, etc... una buena colección de superficies con pendiente respetable. Al fin llegamos al Ibonet después de deslizarnos por el último nevero. Descansamos un momento...hay que reponerse. Volvemos la vista hacia detrás para intuir el la traza que hemos podido seguir y vemos más montañeros asomados a la cubeta del Ibonet intentando bajar.
De aquí, seguimos ya sin pena ni gloria un poco con el piloto automático hacia al plata del la cabaña del Ubago y de allí al bosquecillo de la parte baja del valle que nos deja en la carretera. Son las 16 h. quizás. Desde las 5 de la mañana que llevamos en pié hemos invertido unas 10 horas en una estupenda jornada de montañismo.

Penya La Blasca

2011-02-23T23:46:00.025Z

La Penya La Blasca és un resalt a manera de queixal que domina la vall sobre la població alacantina de Banyeres de Mariola, com vèrtex de la Serra de la Fontanella. No és molt important, ni molt alta amb les seues 1.120m, ni molt esvelta, ni molt bonica. Però, almenys no podem negar que el seu nom desperta curiositat, La Penya La Blasca, un nom tan castís en un territori tan valencià i alhora tan moruno. Cal conquistar aquesta muntaya!!!

L'ascensió a La Blasca està contemplada en el llibre del Cebrián dels "50 Cims de la Comunitat Valenciana", inclosa en el segon grup, el de cua. Per a accedir ho farem des de Banyeres de Mariola. Baixem amb el cotxe fins a el Molí de l'Ombría des d'on comença l'excursió. El paratge del molí és escruixidor, que barbaritat de molí, que lloc tan ombrívol i fresc.

No deixe de pensar el perquè de tanta finestra i tanta altura. Ara està subjecte per una estructura de bigues de ferro que ho abraça i la coberta és de xapes metàl·liques. La veritat és que aquest look no reforça el romanticisme del lloc, però es planteja com una solució per a la conservació de l'edifici. A l'esquerra del molí hi ha una ámplia zona d'acampada i picnik i cap a la dreta, un bonic senderiu ens deixa en un estany encantador. Per ací passen almenys tres PRVs, el 4, el 35 i el 313. Nosaltres comencem la ruta cap a l'esquerra, sense creuar el riu, seguint la senda ben marcada.

Lo mes complicat de l'excursió, "entre cometes", és la remuntada cap al serral fins a l'alt de la Blasca (Podeu vore la rampa final en la gràfica del GPS). Ací ens trobem amb un bon pendent a salvar. Una vegada dalt tenim una bona vista de Banyeres i de la resta de muntanyes que envolten el lloc. El GPS marca 1.121 m. encara que realment són 1.120 m. El GPS TwoNav Sportiva me l'ha tornat a jugar. Se'm va esborrar el track. Així que he de prendre nota de l'excursió en la meua llibreta d'excursions de memòria. Així, cree recordar el següent; ......

El Mas de Perolit, en ple PRV-313, és de meravellosa visió.. Es compon de dues naus i un corral. Té un passadís lateral, al costat del camí, flanquejat per vells xiprers, que convida al descans. Ho deixem a la nostra esquerra i seguim camí de tornada, no sense abans llençar-li unes quantes fotos.

El lloc triat per al dinaret és el Moli de l'Ombría. Hem acabat la ruta a temps d'anar a algun bar de banyeres però ens decantem pel picnik campestre. Abans hem passat pel senderiu de l'estany i hem gaudit del lloc. Fa bon temps. ...... Totes les fotos triades per a il·lustrar aquest reportatge estan fetes amb una càmera Cànon Ixus 120 is en manera panoràmica. Us les publique en color aquesta vegada. .....

El Castell de Banyeres de Mariola és una fortalesa menudeta d'origen musulmà del segle XIII. En les guerres de successió, en el segle XVIII va patir bastants desperfectes i ha estat en els nostres dies quan s'ha restaurat de forma perfecta. Pots visitar-lo. almenys nosaltres ho vam fer el diumenge en la vesprada. Es paga 2,5 euros per entrada i pots veure el museu de les Festes de Moros i Cristians que tan importants són en la població. Lo mes emocionant és pujar a l'alt de la torre i veure la distribució circular dels carrers del poble.

La Mola Garumba

2010-12-08T22:34:00.029Z

Dilluns 6 de dessembre de 2010.

El primer que ens sorprèn no mes començar la ruta és la senda que ens durà als peus de la Penya del Migdia. Es tracta de un tram llarg jalonat de graons construïts en pedra que servirien per a donar accés als distints bancals, que encara existeixen, envoltats de murs de pedra.

Aquesta és la Penya de Migdia, de 980m, que és la primera que veem des de Forcall. Es tracta de la segona altura de la Mola que queda al nord-oest i que caracteritza el paisatge des del poble. És un resalt rocós amb grans blocs despresos sobre una àmplia terrassa de pedra. Una balconada natural penjaada en les altures. Des d'ací naix la senda que ens durà a l'altre extrem de la Mola, menys espectacular, on es troba el vèrtex geodèsic a 1.144m.

La senda, penjaada en les parets de la Mola, transcorre en bona part entre boscos de carrasques. De vegades per pedreres, de vegades aeri, va envoltant el queixal amb la vista de la ciutat de Morella al fons. Part d'aquest recorregut coincideix amb el PR-V116 que uneix El Forcall amb la gran ciutat de Morella.

Pel camí, orientat al nord, vam trobar diversos refugis naturals o coves. Aquesta de la foto és la mes espectacular. Per a accedir al cim, cal deixar la sendera marcada PR just on vam trobar un senyal en forma d'aspa, als peus de la cota mes alta, en el punt mes al sud de tot el recorregut. Des d'ací s'accedeix amb facilitat a la part alta de la Mola.

I vam arribar a la vall superior on es troba el Mas de la Mola, on ens reben les vaques i bous afablement instal·lats en les pastures. En aquesta excursió solament hem tingut companyia animal; cabres, voltors i vaques.

El Mas de la Mola té una dimensió important. Des de lluny sembla que està reconstruït o restaurat, però a mesura que ens vam acostar veem que no és així. Està tal qual,quasi abandonat, com molts de la zona.

El Forcall - La Mola Garumba - El Forcall. Distància aproximada de 15 km. Desnivell acumulat de 500 m. Altura màxima 1.144m. Temps total aproximat de 5h. Fotos preses amb una Cànon Ixus 120is i una Sigma DP1s . Pots veure i descarregar el track de l'excursió en aquest enllaç: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1343439

Reports pendientes

2010-11-16T22:27:00.009Z

Espero tener un poco de tiempo para actualizar el cuaderno de notas. De momento aquí está la lista de los deberes.

· Ascensión al Gorgo desde Marines Viejo en Abril de 2010
Excursión de mañana de domingo por las próximas tierras de la sierra Calderona.

· Ascensión al Motratón en Mayo de 2010
Corta e intensa ascensión al Pico de la Hoya de Buñol.

· Unas noches en el Benicadell en junio de 2010
Las noches de verano en la cima de la emblemática montaña valenciana. Altamente recomendable.

· Por fin el Perdiguero en agosto de 2010
Relato del largo ascenso y descenso al Perdiguero por el valle de Lliterola. Una larga, alrga jornada de alta montaña.

· Excursión al Pico Paderna en agosto de 2010
Bonito día de montaña por las tierras altas del Valle de Benasque. Desde la Besurta, pasando por la Renclusa hacia las Padernas.

· Lluvia en Milmenut y primeras nieves en Cataperdis en octubre de 2010.
Dos jornadas de montaña en Andorra acompañados continuamente por la lluvia y ..la nieve. Corta ascensión a una interesante cadena montañosa.

· Ascenso al Pico Rope desde Chera en noviembre de 2010
Primera salida de la temporada por tierras valencianas. Salida corta para disfrutar del paisaje y de la gastronomía.

· Ascensión al Bartolo y tour por el Desierto de Les Palmes hasta la Ermita de les Santes en noviembre de 2010.
15 kilómetros de ruta entre pistas suaves y escarpados senderos. Una jornada de domingo de unas 5 horas.

· La Mola Garumba y El Tossal de la Nevera en diciembre de 2010.
Dos excursiones por las comarcas del Ports y el Maestrat con base en Morella.

· Ascensión invernal a La Muntanyeta, en el valle de Benasque en enero de 2011.
También estuvimos recorriendo el Plan dels Aigualluts desde Llanos del Hospital.

· Ascensióna la Penya Foradà y al Penyal Gross en enero de 2011.
Desde Benitaia, en la Vall de la Gallinera.

· Ascensión a la Penya La Blasca en febrero de 2011
Desde Banyeres de Mariola. Una sencilla excursión matinal.

El Perdiguero es resisteix

2010-07-28T22:42:00.021+01:00

Dissabte 17 i Diumenge 18 de juliol de 2010

No cal subestimar mai ni la muntanya ni les condicions que creiem trobar. A pesar de tenir esta idea prou clara, ja són més de tres, almenys, les ocasions en les quals ens em vist obligats a fer marxa enrere simplement per no portar el material adequat. En aquesta ocasió, el temps era tan bo, feia tanta calor i es veia tan poca neu des de les cotes mes baixes que mai podia pensar el que ens esperava a la part alta del ibón Blanco de Lliterola. Aquest és el segon intent d'ascensió al pic Perdiguero.

No mes eixir del bosc al principi de la Vall de Lliterola, abans de la cabanya del Ubago. En segon planol el massís de Maladetas.

Fa un parell d'estius, teníem planificada l'ascensió en una sola jornada, quan a les 4 de la matinada, hora d'alçar-se, una forta pluja descarregava sobre la tenda de campanya. Vam haver d'abandonar l'intent. Encara així, a les 8 vam emprendre un passeig fins al ibonet de Lliterola.

Ja estem més amunt de la vall. AL fons tenim el gran cono del ibón de Cregueña.

Han passat dos anys. La idea és pujar de nou per la Vall de LLiterola, passar la nit en el ibón Blanc i al matí següent pujar pel camp de roques fins a l'aresta aquest i d'allí al cim. Pensem baixar per la vall de Remuñe. La volta no té cap complicació en condicions normals.

El pic Este del Perdiguero rodejat de nuvols.

Al pujar, vam coincidir amb un grup de muntanyencs catalans que també van a passar la nit en el Ibón. Fem el camí per davant d'ells però al final coincidim en la zona de vivac. Sopem junts i ens conten que ells van a envoltar el llac i pujar al cim del Perdiguero pel colll de Lliterola.
A l'arribar hem vist el ibón pràcticament gelat encara. També està gelada l'eixida d'aigües i el torrent que descendeix fins al ibonet és una rampa de gel. Així que no ens animem a creuar sense grampons. També es veuen glaceres en les zones altes.

El ibón Blanc de LLiterola a l'arribar, la vesprada del 17 de juliol de 2010.

Si alguns dels nostres amics de jornada pujara per ací podria obrir el pas. Però no. Al matí del diumenge tot el grup reprèn la marxa cap al nord. Així que decidim donar mitja volta i desfer el camí fins al cotxe que ens espera aparcat en la cuneta de la carretera amb els grampons en el portamaletas.

Tornarem.

Una imatge del Perdigueret, baixant la vall en l'assolellat matí del diumenge.

El Canó de Amanaderos i Riodeva

2010-04-07T12:16:00.017+01:00

Diumenge, 21 de març de 2010

A la nit del dissabte, al refugi Rabadà i Navarro, despres d'una maravellosa excursió per els cims del "cerro Calderón " i el Javalambre, uns muntanyencs d'Ontinyent ens conten que han estat vui en el barranc del Amanderos i que mereix la pena passar per allí. Decidim que aquesta serà l'excursió per a demà diumemge al matí. Els guardes del refugi ens indiquen el camí. Cal baixar per les "Cabañas de Javalambre" fins Camarena de la Sierra i des de allí prendre la pista que ens portará fins la zona recreativa de Matahombres on prendrem la pista maracada direcció Amanaderos.
Una vegada allí ens trobem amb aquest meravellós espectacle de la naturalesa.

Per a explicar-vos el paratge recórrec a la definició que trobe en la Wikipedia i que pense que és molt encertada. (Així no he d'escriure jo)

"Amanaderos és un paratge natural de Riodeva en la Província de Terol, caracteritzat pel riu Deva, afluent del Guadalaviar pel seu marge dretà, i que es caracteritza per un descens pronunciat entre el seu naixement en el paratge de Matahombres (Massís de Javalambre, pertanyent al Sistema Ibèric) a uns 1800 metres d'altura, precipitant-se fins a la seua desembocadura en un recorregut molt trencat amb 13 salts d'aigua a través dels quals el riu descendeix 500 metres en només 1500 metres de recorregut. Els Amanaderos és un tram del riu que li dóna nom al paratge pels seus peculiars característiques, ja que l'aigua sorgeix o "amana" en un tram del mateix després d'un recorregut subterrani. A partir d'ací es precipita per diversos graons geològics de calcària i altres materials, creant el Salt de les Egües (22 metres de caiguda), la Cascada de les Nimfes (24 metres de caiguda), la Caiguda de San Lorenzo o la Verge Blanca (48 m), i el Salt dels Carlistas (3 m) entre uns altres"

Després d'estar caminant pel barranc aproximadament una hora, vam decidir donar la volta i tornar fins al cotxe. Els xicots del refugi ens han recomanat que anem fins a Riodeva per la pista forestal i que dinem en el bar El Saló, únic bar del poble. Així ho fem i la veritat que mereix la pena. Es tracta d'un local molt senzill però amb un menjar espectacular per la quantitat i per la qualitat. Un encert. Mentre estem menjant apareixen també per allí els muntanyencs d'Ontinyent que també se sumen al festí culinari.

Per cert, afig també ací la visita al poble de Riodeva, on podeu gaudir d'una increible arquitectura popular que encara es manté en peus i que he tingut el plaer de fotografiar i publicar en aquest enllaç. http://carrasca64.blogspot.com/2010/04/riodeva.html

"Els vilatjans conten que el poble ho va fundar un asturià i que li va posar de nom de Riodeva en honor al riu Deva asturià. En l'Alta Edat Mitjana, al llarg de 1170 Alfonso II va conquistar Teruel i a més Albarracín, Riodeva juntament amb Villastar, Cascante, Valacloche, Libross i Tramacastiel que passarien a formar part d'un territori independent el centre del qual serà Villel. Van pertànyer primer a l'Ordre de Montegaudio, que es va fondre posteriorment amb l'Ordre del Temple. Quan a principis del segle XIV es van extingir aquestes ordres, va passar a l'Ordre de San Juan de Jerusalem. En 1495 pertanyia a la sobreculliola de Montalbán, i en 1646 va passar a ser sendera de Terol. Per això, quan en 1834 quan es van formar els Partits Judicials, era part del de Terol"

(Les fotos estan preses amb una càmera compacta Sigma Dp1s, amb un sensor Foveon de tres capes. La captura està realitzada en RAW i tractada posteriorment en Lightroom)

Un dia al Calderón i el Javalambre

2010-03-25T00:02:00.012Z

Dissabte, 20 de març de 2010
Fotos preses amb cámeres Sigma Dp1s i Ricoh R8

Recordava de l'últim hivern en Javalambre el refugi Rabadà i Navarro tancat per obres. Enguany, se'm va ocórrer que seria una bona destinació per a tancar l'hivern. Encara que en les pistes d'esquí encara queda bastant neu, en la resta de la serra ja està en retirada. Així i tot, queden suficients geleres en les zones d'ombra i en els fons dels barrancs.
La ruta prevista passa per enllaçar, eixint des del refugi, els dos cims mes importants de la zona, el Cerro Calderón o Alt de les Barraques i el Cim de la Serra de Javalambre i tornar de nou al refugi completant una ruta circular.

El temps no és excessivament dolent. No fa fred però amenaça pluja. A pesar que hem començat a caminar prou tard, doncs venim directament de València, ho fem amb la intenció de completar la ruta.
Així, a les 10:45 vam eixir del refugi pel Gr direcció al Camí del Cerro Ventoso per a arribar a Matahombres i d'allí a la Font de la Miel des d'on emprendrem l'ascens al Calderón o Barracas.
Després de descendir del Alto de las Barracas, detinguts en el refugi del Collado Buey vam comprovar l'hora i decidim fer la ruta completa. Plou ara amb insistència i no cal perdre temps, així que dinem pel camí.

Sens dubte, el tram de ruta entre el Collado Buey i el cim del Javalambre resulta ser realment atractiu. El pas pel barranc de la font de la Saladilla i sobretot les Pedres de Carchán i la Bellena són paratges que ens sorprenen per la seua bellesa.

Us deixe els temps de passada ja que poden servir d'ajuda:
10:45 Refugi Rabadà i Navarro
12:40 Font de la Miel
13:20 Collado Buey
13:50 Alt de les Barraques
14:20 Collado Buey
16:10 Pedres de Carchán
17:00 Cim del Javalambre
18:20 Refugi Rabadà i Navarro

I ací teniu el track i waypoints de la ruta:
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=803345

A la nit, en el refugi uns muntanyencs d'Ontinyent ens conten que han estat en el barranc del Amanderos i que mereix la pena passar per allí. Decidim que aquesta serà l'excursió per a demà al matí. Els guardes del refugi ens indiquen el camí i afigen que a l'acabar l'excursió podem anar amb cotxe per la pista fins a Riodeva i dinar allí, en "El Salón", únic bar del poble on es menja estupendament. Així ho farem.

Els Òrgues de Benitandus

2010-03-08T12:59:00.014Z

Diumenge, 7 de març de 2010

La predicció del temps ha anunciat pluja per a avui diumenge. Aquest hivern és l'habitual, així que decidim eixir de tota manera cap a la serra de Espadán de nou. Aquesta vegada el poble de destinació és Suera, en la Plana Baixa, molt prop d'Onda.

Des d'ací pujarem als Òrgues de Benitandus passant pel castell de Mauz, per la Font de Castro i pel mas de la Campana.
Es Castell de Mauz, com els últims tres castells als quals hem ascendit en l'últim mes, es troba en ruïnes però encara manté altiva la seua torre principal, a la qual no es pot accedir a peu pla.

Des de la Font de Castro fins al coll de mes dalt del Mas de la Campana es circula sobre una pista forestal, convertint-se en el tram mes monotono de l'excursió. Almenys tenim la campana per a poder tocar i que se'ns escolte !

Com la roca està recoberta de floridura i a més bastant banyada, ni se'ns ocorre passar a l'òrgue central per a treure el cap i fer-nos la foto. Des del la esquerra hi ha una bona perpectiva i no hi ha perill.
Exceptuant en la Font de Castro, no hem vist a cap persona mes per la muntanya !! Vaja diumenge solitari !!
En arribant a Suera, molt prop del calvari, vam trobar el hotel Verdià que ens crida l'atenció per la seua presència exterior. Decidim provar la cuina i dinem allí de menú; paella, olla i costelletes gegants. Són les 15,30 h. Bona manera d'acabar aquest diumenge plujós.

Ací us deixe el track de la ruta:
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=777371

La Penya Saganta a Espadilla

2010-02-21T20:42:00.018Z

Diumenge 21 de febrer de 2010

Són les 9:30 quan vam entrar en el bar Saganta de Espadilla.
Demanem uns cafes amb llet.
- Aneu a Saganta?
-Si
- Mal dia per a pujar !!
- Bo, si plou molt donarem la volta.
És diu Domingo, el propietari de l'únic bar del poble. S'acosta a la nostra taula amb uns díptics.
- Preneu, ací us deixe les descripcions de les rutes. A més de la ruta habitual a la Penya, teniu esta altra també molt interessant que acabem de marcar recentment. Tot açò m'ho he "currado" jo !!
- Moltes gràcies. Que tens avui per a dinar?
- Si pense ho arribar no mes tard de les dos, tinc fideuà. I si no, vos puc preparar unes costelles i embotit.
Domingo parla Castellà i es maneja amb bastant tranquil·litat. Veient l'activitat de Espadilla ha de ser l'habitual en els seus habitants.

Decidim acostar-nos a les ruïnes del castell. Per la senda ens creuem amb un muntanyenc solitari.
- Aquesta ruta sembla bastant tranquil·la -ens comenta- El diumenge passat vaig estar per la Valld'Uxó i havia moltíssima gent. Us deixe, vaig a continuar a poc a poc doncs tinc els genolls un poc tocats.
- Ens veem.

Arribem al cim de la penya Saganta cap a les 13,30 h. Està la gent amb la qual hem coincidit aquest matí a l'eixida i el trajecte.

- Si voleu que us faça unes fotos, deixeu-me la càmera?
- Clar que si !!
- Posar-vos ací, dóna mes sensació de verticalidad !!
En un moment la càmera es dispara tres o quatre vegades. Després de xarrar un poc sobre l'interessant de la zona i els seus voltants, l'amable muntanyenc va resultar ser Agustí Hernàndez, periodista i coautor juntament amb José Manuel Almerich, del llibre "Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit"

- Eres de per ací? Coneixes molt bé la zona !
- Sóc de València -respon Agustín- No us aneu sense fer-vos una foto des d'allí, amb el poble al fons, és espectacular !!. Bo, em vaig que se m'escapa la gent.
En aquest moment ja comença a caure una fina pluja amb certa insistència. Estem a la part alta de la penya i cal baixar pel barranc de Piqueta. Estem a mitjan camí. Amb sort podem guanyar temps i arribar al bar amb temps suficient per a demanar-nos el dinar al costat de l'estufa de llenya.

En les darreries del dinar comentem amb Domingo l'estat en el qual es troben les ruïnes del castell.
- Un dia van pujar uns sacs de ciment especial per a consolidar alguna zona en perill d'ensulsiada, però els de patrimoni nacional ens van paralitzar les obres a l'intentar muntar unes bastides. Ja no hem intentat fer res més. Cada vegada que plou, cauen unes quantes pedres.

Pots vore i descarregar el track d'esta ruta en este enllaç: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=756579

Ròtova i el Alt de les Aguiles

2010-02-20T18:39:00.019Z

Diumenge 7 de febrer de 2010

Primer que res, agrair una vegada més a RocaCoscolla la gentilesa a compartir tots els seus traks en la xarxa. No hi ha res millor per a preparar una excursió amb poc temps, que descarregar el recorregut. Moltes gràcies de nou.
De tota manera, ací us deixe el track que vaig prendre en la meua excursió.
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=733906

Sempre em sorprèn la rapidesa amb la qual ens submergim, des de la costa, en la solitud de la muntanya valenciana. Ròtova es troba a molt pocs quilòmetres de la bullícia d'una garna ciutat com Gandía i per sort manté l'agradable caràcter de poble valencià.
Si ens hem creuat pel poble amb quatre persones, les quatre ens han saludat com si fórem els seus veïns !! Que bo i estrany en aquests temps.

El recorregut realitzat coincideix amb el PR-CV100. La ruta es: Ròtova - Aqüeducte - Font Galeries - Alt dels Àguiles - Font dels Llibrells -La Coveta - Ròtova. Hem realitzat també la variant d'anada i tornada des de Galeries fins a les runes del Castell de Borró.

La ruta no és ni llarga ni arriba a ser excessivament dura. Es tracta d'uns 11 km. amb un desnivell acumulat aproximat de 600 metres. El recorregut es fa molt interessant ja que partint de les riberes del riu Vernisa i el més profund dels barrancs arribem als cims de les muntanyes des d'on podem contemplar una fabulosa panoràmica.

La zona del riu i dels barrancs és un autèntic goig ja que flueix aigua pertot arreu. És una sort que cal gaudir en el moment i recordar-lo.

Per a acabar el dia ja que hem estat ràpids, ens presentem a dinar sense avisar en el Bar Nou de Ròtova. Està ple. Cal esperar un poc però les tapes i plats casolans que ens van a servir mereixen la pena.

Mes imatges de la Mariola

2009-05-03T10:50:00.013+01:00

Dissabte 25 i diumenge 26 d'abril de 2009 .
Imatges preses amb una càmera Ricoh GRD.

Agres és un municipi situat en el nord de la província d'Alacant, en la comarca del Comtat de Cocentaina. Compta amb uns 600 habitants.

A la fi de l'any 1577 es va autoritzar a la fundació del Convent de la Verge del Castell d'Agres. L'any següent van començar les obres, i va acabar sent habitat per religiosos franciscans fins a la segona meitat del segle XX.

Pujar fins al santuari des del poble és una mica més que un passeig. Està molt prop però el desnivell a salvar és considerable.

AL fons, el pic del Montcabrer. Després de salvar la forta pujada des del santuari fins al pla del refugi, solament ens queda la meitat de camí per una suau senda.

Cim i vèrtex geodèsic del Montcabrer

Xapa metàl·lica que es manté des de fa 18 anys !

La famosa nevera coneguda com la cava arquejada

El Vinalopó. Riu que naix en el paratge de la Font de la Coveta en el terme valencià de Bocairent i que descendeix pel terme alacantí de Banyeres de Mariola. Els dos pobles de disputen el naixement d'aquestes aigües.

Fàbrica de paper abandonada en la ribera del jove Vinalopó.
La ruta per a accedir al naixement del riu comença en l'Alberg de Ulls de Canals, molt prop de Banyeres de Mariola. Allí trobem un lloc d'informació i guarda del Parc Natural de la Serra de Mariola on podem agafar mapes i guies.

Entrada i primera escala i corda per a accedir a l'interior dels covetes dels moros a Bocairent. Podeu veure un fotoreportatge sobre Bocairent punxant ací.
__

Montcabrer, cim de la Mariola

2009-04-10T12:21:00.011+01:00

Excursió realitzada en 25 de març de 2005.
Fotos preses amb una càmera Sony Dsc s85

Les vistes panoràmiques que es poden contemplar des de l'alt del Montcabrer compensen sobradamente tot l'esforç realitzat. Des del cim es veu una bona part de les comarques valencianes, des del Comtat, l'Alcoià i la Vall d'Albaida fins a la Safor, la Costera, la Canal de Navarrés, la Ribera Alta, la Ribera Baixa, l'Horta, la Vall d'Aiora, etc.

El nostre amic Miguel pel camí que porta des del refugi fins al coll. AL fons la silueta nord del Montcabrer, la més característica d'aquesta emblemàtica muntanya.

Contrafort final del cim vist des de la seua cara sud. L'accés està cap a l'esquerra, seguint la senda que sense cap dificultat ens deixa en el punt més alt. Trobarem un vèrtex geodèsic i, si contínua allí, una bústia amb llibreta i llapis per a deixar alguna nota.

La Cava Arquejada. Símbol, juntament amb el Montcabrer, de la serra Mariola.
És un dels nevers més grans i en millor estat de conservació dels situats en els vessants al nord de les serres d'Aitana, la Carrasqueta i Mariola.
Amb unes dimensions de 14,90 m de diàmetre, 12 m de profunditat, 1.960 m3 de capacitat, es va mantenir en ús fins a 1906. El perímetre exterior d'aquesta gelera és hexagonal, amb sis arcs de pedra apuntats que arranquen de l'interior de la paret cilíndrica del pou i que servien per a sustentar la cobertura de la cúpula, avui desaparegut, que rematava en una clau en forma de pinya.
Disposa d'una boca lateral per a extraure el gel i en cada costat de l'hexàgon contava amb un buit per on es realitzava l'apilament de neu.

Des de les últimes cases del poble fins al Santuari de la Mare de Déu del Castell (també conegut com "el Convent"), hi ha tan sols uns pocs centenars de metres. El camí que grimpa per l'empinat vessant està envoltat de xiprers centenaris, i conclou en el temple que es va alçar sobre la mateixa roca, als peus de les restes del castell àrab, per a retre homenatge a la verge, gran protagonista del miracle que la llegenda popular situa en el segle XV.

Ací teniu informació sobre Agres.
http://www.lasprovincias.es/valencia/ocio/escapadas/agres.html
I ací la web de la pensió Mariola a Agres.
http://www.restaurant-mariola.es/homepage.htm
Ací us deixe informació sobre la serra Mariola.
http://www.cma.gva.es/contenido_ParquesNaturales/montarparques.asp?nodo=2987&idioma=C

Benasq en ivern

2009-01-09T07:51:00.007Z

Fotos realizadas con cámara compacta Ricoh GX-100 en enero de 2009.
Otro report relacionado con el parque de Posets-Maladeta en Rivenia#1 y en Posets-Maladeta

El Vall de Benás visto desde el Plan del Hospital hacia el oeste, hacia la Tuca del Dalliu, al fondo envuelta por las nubes de la mañana. Parte de las aguas del valle, curiosamente debido a las filtraciones, desembocan en el océano atlántico .

Viernes 2 de enero de 2009. Estación de esquí nórdico de Llanos del Hospital. Inmersa en la profundidad del Valle de Benás bajo las Tres Germanes de Paderna al sur y el pico Salbaguardia al norte. Un lugar hermoso cargado de historia. Originalmente hospital de peregrinos que descendían desde el puerto de Benás en su camino desde Francia. Hoy convertido en Hotel. Su web aquí.

Junto al hotel, en otro edificio más pequeño, se obtienen los forfaits de las pistas de esquí y raquetas y se alquila el equipo. Por suerte, no hay tanta gente que practique el esquí de fondo y la cola es soportable. Aún así, hay que esperar un buen rato.

Sábado 3 por la tarde. Volviendo de la Besurta hacia Hospital a la altura del Plan del Estan. Hemos utulizado las raquetas solo en parte del trayecto. La nieve está en perferctas condiciones para caminar sobre ella sin problemas. El tiempo es perfecto, cielo despejado y sin viento.

Al acercarse la tarde, crece la actividad en el Hospital. Los esquiadores y montañeros regresan, generándose un ir y venir de personas y material. Otros, descansan ya en la cafetería después de haber comido tranquilamente. El Hospital es sin duda un lugar acogerdor donde nadie se siente extraño.

Domingo 4. Nos adentramos en le Valle de Estós. Las primeras rampas junto al embalse están heladas pero luego la pista que coincide en su trazado con el GR-11 está en perfectas condiciones para caminar. Volvemos a tener suerte con el tiempo.

Fuen d'es Corones.

Hay pocas horas de sol en invierno en el valle de Estos. Hayedo.

Refugio de Estós, situado al fondo del valle. Nos cuenta el guarda que ahora permanece abierto durante todo el año, al igual que el resto de refugios de Aragón. Este fin de semana al menos hay 20 montañeros hospedados. Una muy buena opción para pasar unos días alejado del mundo. Tienen la cocina abierta. Hoy solo preparan caldo y huevos con jamón.

Está situado a 1.895 mts, en pleno Parque Natural Posets-Maladeta, y en concreto en el Valle de Estós.
Podeis llegar en coche desde Benasque hasta le entrada del Valle de Estós (aparcamiento). Desde aquí se llega caminando hasta el refugio siguiendo el GR 11 (2 h. 30´) o bien siguiendo el PR6 (PR-HU 31) por el camino de la Coma.
Está guardado todo el año, posee capacidad para 115 personas (literas corridas) y os aconsejamos reservar siempre con antelación, disponemos de los siguientes Servicios: Agua corriente, agua caliente, ducha e inodoros exteriores, luz eléctrica, bar y servicio de comidas, comedor, mantas, calefacción, chimenea, lugar para cocinar, taquillas, guardaesquíes, calzado de repuesto, servicio de guías, alquiler de material (previo aviso), vías de escalada totalmente equipadas en las proximidades del refugio, teléfono y sistema de telecomunicaciones para socorro.
Nota: Existe un refugio de emergencia en el improbable caso de que el guarda se ausentase. (25 plazas, literas, mantas, mesa y bancos).

Benasque por la tarde. La plaza del ayuntamiento con el árbol central iluminado con bombillitas de color azul. Detrás, la iglesia, dedicada a San Marcial, reúne diferentes estilos, desde el románico hasta el gótico. Podemos ver en directo la plaza en la webcam del ayuntamiento.
Es habitual después de la jornada encontrarse en alguna de las muchas de las tiendas de material de montaña dispersas por el pueblo. Estamos en plena temporada de compras.

Bocairent, barrancs, pedra, aigua

2008-12-09T00:02:00.000Z

El Barranc dels Tarongers aporta les seues aigües al riu Clariano. L'antiga senda que duia a Ontinyent discorre de vegades per l'alt dels vessants, excavada artificialment en la roca -com podem vore en aquesta foto- i altres per el mateix llit del barranc.

Almenys hi ha tres molins al costat del curs del les aigües, tots ells en ruïnes, configurant un romàntic ambient. Aquest molí de la foto té unes dimensions fantàstiques, amb planta baixa i almenys dues altures.

Des del final del camí, al costat del carretera CV81, tan sols hauríem de creuar el primer pont per a prendre la senda visible que ascendeix directa fins a l'alt del Castellar de 655m . i des d'allí baixar al coll i prendre el vell camí d'Ontinyent que ens retorna a Bocairent.

Les Covetes dels Moros son un grup de coves-finestra, o coves artificials amb orificis en forma de finestra, penjades a mitjan un penyasegat rocós al barranc de Fos, a les afores de Bocairent. Son momument històric-artístic nacional.

Consta d'una cincuntena de finestres, que donen accés a altres tantes cambres. Les finestres es disposen en tres o cuatre nivells però sense formar plantes regulars. Quasi totes les cambres están intercomunicades per ruptures en les parets, així com per menuts pous i ximeneies per salvar els desnivells equipades amb cordes i eslaons.

Les interpretacions d'aquestes cavitats han estat molt diverses a través del temps. Es pot asegurar que es tractava de graners o magatzems de seguretat, realitzats en època hispano-àrab, que servirien a determinades comunitats camperoles de les proximitats, molt probablement d'ascendència berber. Correspondrien a un moment molt precís, encara per determinar amb exactitud, probablement entre els segles X i XI.

Serra d'Urbión

2008-10-20T23:56:00.001+01:00

El divendres 10 pugem al Pic Urbión des del búnker. A les 9 del matí ja estàvem aparcats uns metres més davall de la zona del búnker. No hi havia ningú. Pugem al nord, fins al coll nord, sense donar-nos compte. Una vegada en la cresta vam veure com els núvols baixos començaven a embolicar-nos sense compassió convertint-se en boira. Vam emprendre el camí cap a l'est. El pic Camperón ni el vam vore i les Penyes Blanques quasi les passem de llarg.

La vista només arribava uns metres més avant. Gràcies a esta desorientació, vam haver de remuntar cap a les penyes des de l'est, la qual cosa ens va permetre endinsar-nos de ple entre les formes misterioses de conglomerat.

El camí cap al pic Urbión va ser el camí del buit. Tot era blanc. El GPS ens indicava que el mur de roca que ens impedia el pas era la piràmide rocosa del pic Urbión. En un moment de claredat va aparéixer dalt dels nostres caps el vèrtex geodèsic del cim. Ja estava. Aconseguit. Llàstima que des del cim no es veia absolutament res del paisatge. Eren les 11, dos hores després de començar l'ascens.

Baixem fins al portell Arenós i d'allí al naixement del riu Duero.
Un muntanyenc valencià que estava pujant i abaixant al pic corrent i amb el que ja havíem coincidit enl cim, ens aconsellà que tornàrem a pujar al cim ja que en eixe moment el cel havia aclarit. Així que, vam tornar a pujar sense pensar-ho dos vegades des de la font del Duero. Esta vegada si. Lluïa un sol resplendit i vam poder contemplar la serra en la seua totalitat, la llacuna d'Urbión, la serra de la Demanda i inclús el Moncayo.
Baixem de nou fins a la font i d'allí, seguint en part el curs del jove Duero, fins al búnker.

El dissabte 11 pugem al Zurriaquín pel camí de la Laguna Negra. De bon matí ja es veien els núvols estancats en les altures. Vam suposar que escamparia igual que va ocórrer el divendres. Així que vam emprendre la marxa.

La Laguna Negra realment és impressionant, sobretot a les 9 del matí quan no hi ha ningú. Des de la llacuna prenem la senda marcada direcció al pic Urbión que salva ràpid el desnivell per un espai entre les parets rocoses. Meravellosa ascensió sobre la llacuna. Una vegada dalt, en compte de seguir recte al nord, ens desviem al sud-oest fins a arribar la Laguna Helada. No vam veure la llacuna fins que no vam estar damunt d'ella. Quasi ens clavem en l'aigua. Des d'allí, seguim un tram pel GR , després per un xicoteta vall fins a enllaçar amb la senda que puja dreta al coll, en la mateixa cresta que puja al Zurruiaquín.

Seguim embolicats en una espessa boira. Ataquem l'ascensió per la cresta fins que, de sobte, va aparéixer el camp de pedres ple d'inquietants fites punxegudes. La visió d'este lloc, embolicat en la boira va resultar fantàstica.

Continuem avançant fins al vèrtex del pic que està un poc més avant. Foto i tornada ràpida a buscar el camí de descens amb l'ajuda del bon amic GPS. Amb un cert recel, vam emprendre el descens per la vall inclinada al sud de la cresta fins a desembocar al bosc que ens va deixar de nou als peus de la llacuna Negra.

A pesar de no veure més enllà del nostre nas, el descens va resultar una experiència muntanyenca meravellosa, farcida de llocs inquietants, formes de roca capritxosa, bolets, fongs, pins increïbles...

Passejar pels pobles de la zona alta de Sòria suposa una experiència estranya, especialment localitats com Duruelo de la Sierra, on l'aroma a fusta de pi és constant o Covaleda on el pas del temps pareix detingut. L'ambient que es respira, en estes localitats és una mescla entre els anys 30 i els 70. Vinuesa resulta més turístic i contemporani i Molinos de Duero és una verdadera meravella d'arquitectura senyorial castellana, replet de grans cases amb carrers amples.

GPS Track i Waypoints:
http://www.mediafire.com/?5m4lz2czy1q

Fotos Ricoh GX100 i GR

Posets-Maladeta en agost

2008-09-30T23:41:00.001+01:00

Hacia los Ibones de Barbarisa. 11 de agosto. Partimos desde el Puerto de Saunc con la incertidumbre de un tiempo inestable. Más abajo nos espera l'Aigueta de Llisat y tras remontar varias terrazas llegaremos a los ibones de Barbarisa. La vuelta la realizamos bajo la lluvia.

Camino del Pico Salbaguardia. 13 de agosto. Salvando el espolón rocoso cerca de la cima, con la ayuda del cable instalado. El camino de ascenso es sencillo, tan sólo hay que salvar este punto en el que hay que prestar atención. Detrás, el puerto de Benás y el Pico de la Mina.
Agosto 2008

En la cima del pico Salbaguardia 2738m. El mar de nubes está atrapado en la cresta, sobre territorio frances. Sopla fuerte el viento del este. Mil metros más abajo, el Hospital de Benasque. Inicio y fin de la ruta.
Agosto 2008

Fotos tomadas con cámaras compactas Ricoh GR y GX100

El camí del fang

2008-06-24T09:33:00.001+01:00

Fotos preses amb una càmera digital compacta Sony DSC-S85 en gener de 2004

Estació de trens de Logroño 4:33 am. Cal prendre un taxi fins al punt d'eixida, Navarrete. La ciutat dorm.

Primers camps de vinyers a l'eixida de Navarrete baix un cel que amenaça pluja.

Clareja un nou dia nuvolós i fresc. Eixim de Santo Domingo de la Calçada.

Altaret a Santiago dins de l'alberg de Belorado.
En la foto de baix, Teresa, Pedro i MªJosé en l'alberg de Belorado en un moment de tranquil·litat. Ens han obert l'alberg només per a nosaltres. A la calefacció li ha costat arrancar.

De camí a MontesdeOca. El plovisqueig ens acompanya transformant els paisatges en delicades imágens del més pur romanticisme.

Montes d'Oca. La senda ens conduïx entre un bosquet encantat. Preludi del tram més dur i solitari del camí d'hivern. A mesura que ascendim la presència de l'aigua i del fang es fa constant, fins que no hi ha lloc sec on posar els peus. Les soles de les bótes emmagatzemen fang. El pes en els peus es fa notar. Resulta inútil llevar el fang i el camí esdevé en una experiència molt pesada.

En la vesprada, arribem al santuari de San Juan de Ortega. Un lloc especialment gelat, humit, gran i solitari a esta época de l'any.

De nou el matí. Fa fred. Els núvols estan per davall de l'altiplà i el sol pinta el camp amb rosada blanca. Anem cap a Atapuerca on farem el posible per desdejunar.

Primera imatge que tenim de la catedral de Burgos. Fi de l'aventura del camí d'hivern. En la nit, les tavernes ens mantenen desperts fins a la matinada, hora de prendre el tren de tornada a casa.

Aigua i fred als Alps Italians

2008-06-13T20:13:00.001+01:00

Fotos preses amb una càmera digital compacta Sony DSC-S85 en el mes d'agost de 2006.

El Cervino en Italià o Materhorn per als suïssos és la muntanya perfecta. Este estiu de 2006 la seua ruta normal per Cervinia está tancada per despreniments importants a l'altura del coll del Lleó. A més, la capa de neu fresca tipus "ensucrat" li fa impracticable. Ens conformem amb estar als peus d'aquesta deessa.

Camp de cotonets

Pujem al cim del Breithorn de 4.164 metres des de Plateau Rosa. El Breithorn és un dels cuatremils més accessibles dels Alps. AL fons, mar de núvols i sobre ell, un sol radiant.

El sol desapareix entre els núvols. Uns minuts en el cim de Breithorn, cal baixar ràpid. A mesura que passen els segons, els muntanyers que tenim davant van desapareixent entre la boira.

Càmping Grans Jorases. A mitat de la Val Ferret, prop de Planpincieux. Porta el nom de les cimes més importants d'este vessant del massís. Base d'acampada de les nostres excursions en la zona de Courmayeur. A penes tres quilòmetres separen el càmping de la llengua del galciar. La humitat i el fred es fan notar en el fons de la vall.

Camí al refugi Bertone per la ruta 31. A la dreta la Val Ferret. Els núvols baixos i la fina plutja acompanyen als caminants en el Tour del Mont Blanc.

Mont de la Saxe

Ascens des de Planpincieux cap al refugi Boccalatte-Piolti que es troba al peu de les Grans Jorases. Després de superar el tram de les escales i les primeres cordes fixes cal donar mitja volta. Creix la pluja i el fred. La roca està mullada i més amunt les següents cordes de pas obligatori camí del refugi estan gelades.

Impresionant Montgó

2008-06-12T16:38:00.000+01:00

El Montgó és una de les muntanyes més emblemàtiques de la comunitat valenciana. Situada entre les ciutats costaneres de Dénia, al nord i Xàvia al sud, el mar Mediterrani a l'est i les serres de la marina alta a l'oest.

Eixim cap a les deu del matí de Manises, prenem l'autopista a7 fins a l'eixida Dénia Ondara una hora més tard. Una vegada a Dénia seguim les indicacions per a prendre la carretera dels Rotes direcció a Xàvia. Pugem el port fins a l'alt dels Plans on prenem el camí rural a la dreta que porta fins al camp de tir i que ens permet endinsar-nos uns cinquanta metres fins a trobar el pas tancat per una cadena. Aparquem ací.

Mamprenem el camí d'aproximació per l'est cap a la muntanya. Arribem seguint les indicacions fins a un nou camí a la dreta marcat amb el rètol "Creu de Xàvia" que ens porta fins al començament de la senda que puja en pendent moderat direcció nord. Arribem a una zona àmplia fruit d'un despreniment coneguda com la "taca roja" on descansem. A partir d'este punt la senda gira prompte cap al sud, remunta un escaló i es dirigix amb un pendent major direcció a la cresta.

Una vegada que arribem a la cresta el pendent és molt més pronunciat, caminem i enfilem sobre roques de formes diverses. En este tram no hi ha senda i hem de seguir les marques roges pintades sobre les roques. La cresta és prou ampla per a no tindre sensació de perill en cap moment, si bé, en l'últim tram cal circular uns metres sobre una cornisa d'un metre d'amplaria prou aèria amb una vistes impressionants sobre els xalets de Xàvia. Superat este tram i després d'enfilar un altre escaló ens trobem amb les restes de la creu de Xàvia i el vèrtex geodèsic que marca el cim del Montgó.
Hem fet el recorregut d'ascensió en una hora i mitja aproximadament. En tot el camí no hi ha fonts. El recorregut no és llarg encara que el desnivell és fort sobretot en el tram final. Durant tot el trajecte no hi ha cap arbre (incendis i més incendis) este aspecte ho deurem tindre en compte sobretot si plantegem l'excursió a l'estiu.

Primer viatge: 21-03-2004
Segón viatge:21-04-2004

Bèrnia, la cua del drac

2008-06-08T17:55:00.003+01:00

“Compartida por los municipios de Benissa, Calp y Xaló (Marina Alta) en la vertiente septentrional, y Altea y Callosa d’En Sarriá (Marina Baixa) en la meridional, su cerrada muralla, coronada por una esbelta cresta caliza, es el límite físico natural entre las dos Marinas. Esta función de divisoria adquiere su realidad en el paisaje cuando contemplamos la sierra desde Altea y admiramos su soberbia barrera tendida sobre el horizonte hasta el mismo mar, alzada sin transición sobre los llanos que enmarcan la bahía de Altea. Sin collados ni pasos naturales, su posición perpendicular al litoral, con un perfil ceñido de crestones que coronan la mayor parte de su longitud, siempre fue un serio obstáculo a las comunicaciones entre una y otra parte de su alineación…”

Montañas Valencianas: Comarcas Alicantinas (Rafael Cebrián)

Inici de la ruta. Les Cases de Bèrnia, a 12 km. de Xaló. En aquesta antiga construcció s'amaga un senzill restaurant en el qual preparen paelles per encàrrec i costelles a la brasa. Es pot reservar el dinar per quan s'acaba la ruta.

Senda senzilla i amb poc desnivell que seguim de nord a sud i que du al Coll Oest (al fons en la foto). Des d'allí veurem les serres de Ferrer, Aitana i la Aixorta, la bahia d'Altea i de Benidorm, i el Puig Campana.

A poca distància del Coll Oest, situat estrategicamente sobre una extensa terrassa que domina la badia, es troba el Fort de Bernia. AL fons els camps d'Altea i Callosa, Benidorm i el Puig Campana. El fort està en ruïnes des del segle XVI.

La cresta de Bèrnia sense ser fàcil és accessible fins al cim oest, la més alta. Hi ha alguns passos en els quals cal estar habituat a utilitzar les mans, tant en l'ascens com especialment en el descens. Impressionen els tallats de la cara sud

Des del fort, a una hora i mitja de camí arribem al Forat de Bérnia. Es troba al fons d'una àmplia cavitat. Lloc habitual de visita ja que s'accedeix fins a allí fàcilment per senda en la vessant nord, des de les Cases de Bèrnia. En la imágen apreciem els núvols baixos.

Entrada al Forat en direcció de sud a nord. El forat té uns 10 metres de longitud i una secció que tot just supera el metre d'amplaria. Després de superar aquest obstacle tan sols ens queda baixar la senda fins a la Font de Bérnia i d'ací per pista fins a les Cases de Bérnia en suau paseig.

Fotos preses a l'octubre de 2006 amb una càmera digital compacta Sony DSC-P8